ÀnimaTEA
Autisme
    Enllaços   Més informació
"Si li dones un peix a una persona podrà menjar un dia,
però si li ensenyes a pescar podrà menjar tota la vida"

(11-06-2015) El Model Sistèmic (una visió general)

Equip ÀnimaTEA

 

L’enfocament sistèmic es basa principalment en entendre que els sistemes tenen propietats diferents a la simple suma dels seus components. El model sistèmic passa de l’estudi de l’individu aïllat a l’estudi del sistema y les relacions entre els seus elements que el conformen. Un sistema és un tot organitzat composat d’elements que interaccionen d’una manera determinada. La perspectiva sistèmica te moltes aplicacions en diversos camps de la ciència com són les matemàtiques, la biologia, la física, la química, l’educació, la sociologia o la psicologia entre d’altres.

Teories principals:

Segons Bertalanffy (1954), creador de la Teoria General de Sistemes, els sistemes poden ser oberts o tancats (segons si intercanvien o no energia, matèria o informació amb el seu entorn), funcionen com un tot (el canvi en un element afecta als demés), presenten la propietat de circularitat (degut a la interconnexió entre els elements, la causalitat és circular en comptes de lineal) i l’equifinalitat (una mateixa causa pot tenir diferents efectes).

Una altre teoria que complementa a la Teoria General de Sistemes és la Cibernètica (Wiener, 1948), la qual ens parla de l’estabilitat i els processos de canvi que succeeixen en un sistema per retroalimentació, mitjançant mecanismes de feedback positiu que afavoreixen uns comportaments determinats i de feedback negatiu que els corregeix. Un exemple clàssic és el del termòstat d’una calefacció, el qual l’apaga o l’engega depenent de la temperatura de l’ambient amb l’objectiu de mantenir una temperatura més o menys estable dins d’uns límits determinats.

Per Von Foerster, hi ha dos tipus de cibernètica: de primer ordre (en la que es parla d’estabilitat i canvi dins del sistema) i de segon ordre o dels sistemes observants (en el que l’acte d’observar un sistema influiria en el sistema observat). La cibernètica de segon ordre influeix en les teories sistèmiques en tant que és molt difícil avaluar, observar o intervenir en un sistema sense influir en ell.

Nivells dels sistemes:

Segons l’enfocament general que adoptem podem trobar sistemes dins de sistemes més amplis o generals, els quals influencien als que els formen Bronfenbrenner (1979) planteja la Teoria Ecològica de Sistemes, en la que afirma l’existència de múltiples sistemes que afecten directament el desenvolupament de la persona durant la seva vida. Els sistemes que embolcallen a l’individu són el Microsistema (entorn immediat com la família i la llar), el Mesosistema (relacions entre microsistemes, com els pares i els profesors), l’Exosistema (més extens, com els recursos del barri, la localitat o la ciutat) i el Macrosistema (els valors culturals i polítics de la societat). A més, la família pot ser descomposta en diferents subsistemes com són el parental (pare-fill), el conjugal (pares) i el fraternal (germans).

La família com a sistema:

Els desenvolupaments més actuals en relació a entendre i tractar a la família com a sistema els trobem en la Teràpia Familiar Sistèmica. La Teoria de la Comunicació (Watzlawick, Beavin i Jackson, 1967) és de gran ajuda a la hora de conceptualitzar el funcionament a nivell pragmàtic de la família. Els conceptes principals són: la impossibilitat de no comunicar (tota conducta és informació pels demés, inclús la no acció), els nivells digital i analògic d’un mateix missatge (tot missatge té un contingut, o nivell digital, que s’interpreta segons el tipus de relació, o nivell analògic, que s’estableix entre l’emissor i el receptor), la puntuació de seqüències circulars (el punt en que cada persona considera que es dóna la causa d’una seqüència que, en realitat, no té una causa ni efecte determinats) i la simetria o complementarietat de les relacions (basades en la igualtat o basades en la diferència, com la relació professor-alumne o cap-empleat).

A partir de la Teoria General de Sistemes, la Cibernètica i la Teoria de la Comunicació es desenvolupen diferents escoles de Teràpia Familiar Sistèmica amb diferents enfocaments d’anàlisi i diverses aproximacions d’intervenció. Entre les més destacades estan l’escola Estructural (Minuchin, 1974) basada en els límits entre els membres del sistema familiar i les seves funcions, l’escola Estratègica (Haley, 1980) que tracta les problemàtiques relacionades amb el cicle vital familiar i l’escola Estratègica-Comunicacional (amb Watzlawick com a màxim representant) basada en l’anàlisi de les seqüències simptomàtiques i de les solucions que mantenen els problemes. L’escola de Milan (veure, per exemple, Selvini Palazzoli, M., et al., 1975) també és molt coneguda, sobretot pels seus procediments i tècniques emprades. Altres formes d’intervenció sistèmica derivades de les anteriors són la Teràpia Centrada en Solucions (amb Steve de Shazer com a autor i desenvolupador) i la Teràpia Breu Estratègica (de Watzlawick i Nardone).

La persona com a sistema:

En la psicologia del desenvolupament pren cada cop més força la Teoria dels Sistemes Dinàmics (veure, per exemple, Thelen, E. i Smith, L. B., 1994 o van Geert, P. i Steenbeek, H., 2005) per explicar com es produeix el desenvolupament en els nens sobretot en relació al llenguatge i les habilitats motores. Es pot considerar a la persona com un sistema composat per diferents elements que treballen conjuntament com una unitat. Des d’aquest punt de vista sistèmic no hi cap la clàssica distinció entre conducta, pensament i emoció.

La intervenció sistèmica:

Des del punt de vista sistèmic és molt important treballar atenent, en la mesura del possible, a tots els sistemes involucrats en la vida de la persona. La prioritat està en la intervenció en el sistema més proper i estable en la vida de l’individu i aquest acostuma a ser el familiar. Tot i que la Teràpia Familiar s’ha realitzat clàssicament en contexts clínics pensem que és molt important poder portar la intervenció al context natural de la persona, sobretot quan s’intervé en nens o menors. El model d’intervenció sistèmic ens porta a avaluar i treballar de manera global, pensant que la “causa” dels problemes no és la persona aïllada o, com a mínim, entendre que els factors de manteniment d’un problema es troben en les relacions del sistema i no en el seu origen. Amb això volem dir que no ens interessen tant les causes (siguin genètiques, biològiques, socials,...) sinó el manteniment dels problemes referits al comportament relacional dels individus en l’actualitat. L’ús d’un model d’intervenció centrat en la família (veure, per exemple, Dunst, C. J. Et al., 1991) en context natural juntament amb un component psicoeducatiu adequat a la gravetat del problema es pot considerar com la intervenció més adequada en la majoria de trastorns i diferents problemàtiques, sobretot en atenció primerenca. A part de la intervenció en la família aquesta s’ha d’expandir cap a altres nivells com són la família extensa, els professors, altres professionals i, inclús, la societat en general. Per això és tant important la feina de formació tant pràctica com teòrica i de conscienciació, per exemple en els TEA, que es realitza a la població general.

 

Referències i Enllaços:

Bertalanffy, Ludwig von (1979), Perspectivas en la Teoría General de Sistemas, Alianza Universidad, número 203, Madrid.

Bronfenbrenner, U. (1979). The ecology of human development. Cambridge, M.A.: Harvard University Press.

Dunst, C.J., Johanson, C., Trivette, C.M. & Hamby, D. (1991). Family-oriented early intervention policies and practices: family-centered or not? Exceptional Children, 58, 115–126.

Haley, J. (1980). Trastornos de la emancipación juvenil y terapia familiar. Buenos Aires: Amorrortu, 1989.

Minuchin, S. (1974). Families and family therapy. Cambridge MA: Harvard University Press.

Selvini Palazzoli, M., Boscolo, L., Cecchin, G., y Prata, G. (1975). Paradoja y contraparadoja. Barcelona: Paidós, 1989.

Thelen, E., & Smith, L. B. (1994). A dynamics systems approach to the development of cognition and action. Cambridge, MA: The MIT Press.

van Geert, P., & Steenbeek, H. (2005b). Explaining after by before: Basic aspects of a dynamic systems approach to the study of development. Developmental Review, 25, 408-442.

Wiener, N. (1974). Cibernética. R. Carnap, & Morgenstern. Matemáticas en las ciencias del comportamiento . Madrid: Alianza Universidad.

Watzlawick, P., Beavin, J., & Jackson, D. (1967). Pragmatics of human communication. New York: Norton.

Més Informació

Compartir: