ÀnimaTEA
Autisme
    Enllaços   Més informació
"Si li dones un peix a una persona podrà menjar un dia,
però si li ensenyes a pescar podrà menjar tota la vida"

(04-06-2015) L’Anàlisi Funcional de la Conducta (AFC)

Equip ÀnimaTEA

 

Podríem dir que l’Anàlisi Funcional (AF) ha estat considerat per molts autors com a equivalent a l’Avaluació Conductual, tot i que més aviat es refereix a la part d’aquesta que tracta d’identificar les relacions funcionals entre les conductes i els seus antecedents i conseqüències. Segons Haynes i O’Brien (1990) l’AF és l’anàlisi de les relacions funcionals causals que es poden controlar en un conjunt de conductes d’una persona. L’objectiu principal de l’AF és fer hipòtesis en relació a determinar què està dificultant l’adquisició o l’ús de comportaments adaptatius i/o conèixer les variables que mantenen un comportament inadequat o problemàtic.

Segons Carr (1993) en l’anàlisi de la conducta no importa gaire la conducta en si mateixa. Allò important és el perquè es dona. Més que la topografia de la conducta ens interessa la seva funcionalitat.

Quan parlem de la funció d’una conducta ens referim sobretot a què aporta la seva realització a la persona que la fa. Les conseqüències d’un comportament són, normalment, les que el mantenen. De totes maneres, per un bon AF és necessari atendre també a les variables que precedeixen el comportament específic.

Els tres components importants per l’anàlisi són:

  • Antecedent: què succeeix abans de la conducta que es vol treballar (estímuls discriminatius), on i quan (situació), qui està present i altres variables que alteren la motivació (com la saciació prèvia d’un reforç).
  • Conducta: o conductes objectiu de l’AF.
  • Conseqüències: què s’aconsegueix o què succeeix just després de realitzar-se la conducta. Les dues funcions principals d’una conducta són el reforç positiu (aconseguir alguna cosa plaent com el contacte social, reforços materials o accés a activitats plaents) i el reforç negatiu (apartar, evitar, reduir o endarrerir la trobada amb un estímul determinat).

Generalment, el component més important tant per l’anàlisi com per la intervenció en un comportament és la conseqüència de la conducta. Però en ocasions poden donar-se algunes conductes que són reforçants per sí mateixes i no per les seves conseqüències, com són les anomenades autoestimulacions. Precisament la definició d’autoestimulació és que es tracta d’una conducta sense funcionalitat aparent i intrínsecament reforçant. De totes maneres, alguns autors defensen que aquests comportaments podrien complir una funció d’autoregulació. Des de la perspectiva conductual ens interessa atendre a aquells aspectes que es donen al voltant de les conductes sobre les que volem intervenir i que són susceptibles de ser manipulades. En ocasions podríem admetre que algunes autoestimulacions poguessin tenir una funció d’autoregulació en el seu inici, però normalment, amb el temps, es mantenen per la seva relació amb els estímuls o situacions ambientals. Una bona forma d’intervenció en les autoestimulacions és l’ensenyança o foment d’habilitats i/o conductes alternatives.

S’ha de tenir en compte que allò que ens interessa realment no és la funció d’una conducta aïllada, sinó l’anàlisi d’aquelles conductes que, tot i que diferents en la seva forma, presenten la mateixa funcionalitat. Per exemple, si cada vegada que li demanem a un nen que fagi una activitat concreta com pot ser un puzle (antecedent) el nen, a vegades tira les peces, a vegades marxa corrents o es tira al terra (conductes) i, d’aquesta manera aconsegueix no realitzar l’activitat (conseqüència), podríem dir que les tres conductes tindrien una mateixa funció; evitar la realització del puzle. Com veiem, l’AF ens aporta la possibilitat de fer hipòtesis que expliquen el manteniment, en aquest exemple, de conductes funcionalment relacionades, així com en el cas contrari, en el que una mateixa conducta pot servir a més d’un fi (per exemple, pegar per avorriment, per cridar l’atenció, per frustració, per falta d’habilitats, etc). Però a més, l’AF ens permet fer hipòtesis de què és el que s’ha de canviar en una situació determinada per canviar la conducta. En l’exemple del puzle, es podrien fer diverses proves i/o observacions addicionals per determinar la intervenció més adequada. Altres variables a tenir en compte serien la dificultat de la tasca que es demana, el material utilitzat per la tasca, la persona que demana fer-la, el context físic, el moment del dia, activitats prèvies que ha fet el nen, nivell d’excitació,...

Per obtenir la informació necessària per realitzar l’AF existeixen diferents mètodes, creats segons la combinació de dos dimensions importants: obtenir informació directament de l’observació o indirectament preguntant a d’altres, i observació de les cadenes de conductes que es donen de forma natural o mitjançant la manipulació de variables de l’entorn i la observació de les conseqüències.

Els diferents mètodes resultants són:

  • Mètodes indirectes: mitjançant entrevistes o qüestionaris a persones properes com pares o professors.
  • Mètodes descriptius: informació directa de l’observació en l’ambient natural.
  • Mètodes experimentals: manipulació dels antecedents i/o conseqüències dels comportaments i observar els canvis en aquests. Aquest mètode també és conegut com a Anàlisi Funcional pròpiament dit.

Per acabar, s’ha de dir que l’AF pot realitzar-se atenent a diferents escales de temps. Ens podem centrar en el moment actual i en la situació present, però també pot resultar útil investigar la història de la persona i algunes experiències importants passades com a recolzament a les hipòtesis de manteniment del comportament. Allò important és identificar patrons de conductes que es repeteixen en el temps i la seva funcionalitat.

 

Referències i Bibliografia consultada:

Carr, E. (1993). Behavior analysis is not ultimately about behavior. The Behavior Analyst, 16, 47-49.

Carr, E. (1994). Emerging themes in functional analysis of problema behavior. Journal of Applied Behavior Analysis, 27, 393-400.

Haynes, S. N., y O’Brien, W. H. (1990). Functional analysis in behavior therapy. Clinical Psychology Review, 10, 649-668.

Labrador, F.J., Cruzado, J.A. y Muñoz, M. (1993). Manual de técnicas de modificación y terapia de conducta. Madrid: Pirámide.

Miltenberger R.G. (2012). Modificación de conducta. Principios y procedimientos. Ed. Pirámide.

Compartir: