ÀnimaTEA
Autisme
    Enllaços   Més informació
"Si li dones un peix a una persona podrà menjar un dia,
però si li ensenyes a pescar podrà menjar tota la vida"

(15-09-2015) La Parentalitat en la Intervenció Basada en la Família en Autisme

Equip ÀnimaTEA

 

Està clar que el TEA (Trastorn de l’Espectre Autista) no és conseqüència dels estils parentals ni les pràctiques de criança, però si que les estratègies que utilitzen els pares i cuidadors principals influeixen molt en el desenvolupament dels seus fills/es, tinguin o no un diagnòstic d’autisme. Totes les persones, amb o sense dificultats del desenvolupament són sensibles al seu entorn i s’adapten i responen als canvis i constants d’aquest, entenent entorn en les seves vessants tant física com social.

La forma dels cuidadors de respondre als comportaments dels nens/es i les demandes que es fan o no des dels adults són variables importantíssimes en el desenvolupament dels nens/es. El tipus d’interaccions que es donen adult-nen/a, les respostes a aquestes i els canvis i adaptacions realitzades en el temps són la clau per establir les estratègies més adequades i útils per un bon desenvolupament. A més, la presencia d’un fill/a amb diagnòstic de TEA afecta clarament al nivell d’estrès dels pares. El fet de comptar amb formació en relació a com actuar amb el fill/a i adaptar la parentalitat a les característiques d’aquest influeixen de manera positiva en l’estrès familiar.

Els estils i conductes que fan servir els pares poden venir de la seva història personal, de com ells van ser criats pels seus pares i/o cuidadors principals. A vegades pot ser útil explorar aquesta font d’informació, sobre tot si és important pels propis pares.

A més, les estratègies utilitzades també tenen a veure amb el propi desenvolupament del fill/a. En gairebé totes les ocasions ens trobem amb comportaments parentals que es justifiquen, per part dels propis pares, per un estadi evolutiu anterior. Les estratègies han d’adaptar-se a les característiques i necessitats constantment canviants del nen/a i han de ser flexibles en el temps seguint el desenvolupament i l’aprenentatge.

Des del punt de vista sistèmic, per entendre la parentalitat ens hem de fixar en les característiques dels pares, les característiques dels nen/a, les reaccions del nen/a a les accions dels pares, les quals influencien a cam adapten l’estratègia els propis pares, i l’acord en les pràctiques parentals entre els dos pares i, moltes vegades, amb altres cuidadors primaris habituals (avis, tiets, professors, etc).

  • Característiques dels pares: aquí podem tenir en compte les creences sobre la criança que poden provenir de les pròpies experiències viscudes amb cuidadors primaris i/o de l’aprenentatge formal i informal a nivell teòric. Les estratègies parentals utilitzades pels propis pares modelen les estratègies que els fills utilitzaran amb els seus nens/es, tant si són rèpliques de la criança rebuda com si intenten ser el contrari.
  • Característiques i moment evolutiu del nen/a: defensem una adaptació de les estratègies parentals tenint en compte el moment evolutiu i les característiques particulars del nen/a. És importantíssim avaluar l’estil d’aprenentatge, el nivell d’activació general, les dificultats específiques, el grau de frustració, la motivació o les habilitats i coneixements presents en un moment donat, entre d’altres. Cada nen/a és diferent i presenta unes característiques pròpies sense importar l’etiqueta diagnòstica. El diagnòstic de TEA no ens diu gaire en si mateix. Allò que ens guia en l’adaptació de les estratègies parentals i la intervenció psicoeducativa és la observació i avaluació de les habilitats i coneixements que ha de tenir el nen/a en relació als seus iguals.
  • Dinàmica Pares-Fills/es: en aquest sentit s’entén que la pràctica parental influencia la conducta del nen/a, però aquesta, a la vegada, influencia la pràctica parental. Per tant, l’estratègia que fan servir els pares i la conducta del nen/a són sensibles als canvis iniciats tant pels pares com pels seus fills/as, formant part d’un cercle en que les causes i els efectes són intercanviables i bidireccionals. Des d’aquest punt de vista, també s’ha de tenir en compte que una estratègia en concret pot haver de ser canviada o adaptada pels pares quan ja no resulta útil. En aquest sentit s’han d’avaluar les solucions intentades que resulten en estratègies de “més del mateix”, les possibles situacions d’escalades simètriques o de complementarietat rígida i la adaptació als canvis evolutius.
  • Acord entre els Pares: quan els dos membres de la parella actuen de manera coordinada seguint unes mateixes directrius i amb recolzament mutu en les decisions de l’altre, l’estratègia resulta més eficaç, tot i que respectant un cert grau de discrepància d’acord amb els rols de cada membre. S’ha d’atendre en aquest cas a les possibles triangulacions i coalicions que es poden donar entre un dels pares i el nen/a.
  • Acord Pares-Cuidadors: de la mateixa manera que en l’acord entre els pares, és igual d’important l’acord de mínims en l’estratègia i la manera de dur-la a terme. Aquí també poden aparèixer triangulacions o coalicions.

En relació als acord i, tot i que hem defensat la importància de seguir unes mateixes directrius, a vegades ens serà de molta utilitat comptar amb estils i estratègies parentals diferents per treballar l’adaptació, la flexibilitat i la generalització del nen/a a diferents estils d’interacció.

L’avaluació de la parentalitat a l’inici de la intervenció ens és molt útil, ja que es pot partir d’una línia base de les diferents pràctiques que realitzen els pares i es poden tractar directament i de manera oberta amb ells. Els aspectes principals i més importants a avaluar en la relació pares-fills/es serien:

  • Autonomia – Supervisió: aquest aspecte fa referència a la retirada d’ajuda i supervisió per part dels pares a mida que el nen/a adquireix una major autonomia i domini de les habilitats necessàries. En un extrem tenim la sobreprotecció i en l’altre la no implicació o “deixar fer”. És important trobar un terme mig i poder moure’s des del control a l’autonomia segons el moment i les habilitats del nen/a.
  • Nivell i claredat de demandes i exigències: es tracta d’avaluar la dificultat de les demandes i si aquestes es transmeten de manera suficientment clara. Si les demandes són excessives i/o no es transmeten de manera clara es pot crear frustració per no saber què s’ha de fer o per ser massa difícil.
  • Ús del Reforç: l’ús adequat de la motivació és especialment important, útil i eficaç per l’aprenentatge de tot tipus de comportaments. Fent servir la motivació es prevé la frustració i és molt més agradable de donar i rebre. S’ha de reforçar el compliment però , sobre tot, aquelles conductes apropiades que es donen de manera espontània. A més, en els TEA, degut a dificultats en alguns casos en la motivació sobre tot de tipus social, s’ha de fer ús de reforços positius realment efectius i tenir un pla d’ampliació d’interessos progressiu.
  • Ús del Càstig: tot i que es defensi l’ús del reforç com a estratègia principal tant per la reducció com per la potenciació de conductes, l’ús del càstig també pot ser molt útil en determinats casos. De totes maneres, moltes vegades el problema està relacionat amb l’ús excessiu de les tècniques de càstig sense tenir en compte el reforç.
  • Contingència de les conseqüències: aquest aspecte te a veure amb l’ús de reforços i càstigs. Una vegada s’ha pactat amb el nen/a una conseqüència que depèn del seu comportament s’ha de ser consistent amb el pacte. Segons les habilitats del nen/a, la contingència ha de ser més o menys immediata.
  • Freqüència i qualitat del temps de dedicació: en aquest punt ens interessa el temps que passa cada pare amb el seu fill, però no només la freqüència, sinó també la qualitat. Amb qualitat ens referim a l’existència d’interaccions socials significatives pare-fill/a durant aquest temps i a la realització d’activitats d’atenció conjunta i motivadores pels dos.
  • Grau d’implicació en les Rutines: és important avaluar les rutines principals del dia a dia i de la setmana, així com quins cuidadors són els més implicats en quant a temps de dedicació i tipus de rutina. Quan parlem de rutines ens referim no només al menjar, el bany o el passeig, sinó també a les rutines de joc o aquelles que no es donen cada dia però si habitualment com anar a comprar, anar al cinema, joc amb companys, etc.
  • Grau d’acord dels cuidadors: com ja s’ha comentat, aquest és un punt important. La major part del temps i en determinades conductes ens interessarà que tots vagin a la una. Però en altres casos pot ser-nos útil un cert grau de diferència entre els cuidadors.

 

Bibliografia consultada:

Baumrind, D. (1967). Child care practices anteceding three patterns of preschool behaviour. Genetic Psychology Monographs, 75, 43-88.

Darling, N. & Steinberg, L. (1993). Parenting Style as Context: An Integrative Model. Psychological Bulletin, 113 (3), 487-496.

Palacios, J. (1999). La familia y su papel en el desarrollo afectivo y social. En I. Etxebarría, M. J. Fuentes, F. López y M. J. Ortiz (Coords.), Desarrollo afectivo y social (267-284). Madrid: Pirámide.

Compartir: